El moviment antivacunes: aproximació a un fenòmen que ens resulta incomprensible

El moviment antivacunes: aproximació a un fenòmen que ens resulta incomprensible

Davant de tendències socials que ens resulten incomprensibles tendim a inhibir-nos. Cadascú pensa que prou feina té amb les seves coses com per entretenir-se amb les creències dels altres i, donat l’inqüestionable benefici de les vacunes, des del punt de vista mèdic, aquest ha estat el sentiment majoritari dels metges davant del moviment antivacunes, l’indiferent menyspreu del que es considera una de tantes extravagàncies socials del temps que ens ha tocat viure. Ha calgut lamentar la mort per malaltia evitable d’un nen[1] de sis anys a casa nostra per prendre consciència de la perniciositat del moviment.

Això no obstant, l’oposició a les vacunes no és cosa d’ara. És tan antiga com la pròpia vacunació, fins i tot en altres èpoques ha tingut molt més predicament social que ara.

Edward Jenner, descobridor de la vacuna de la verola.
Edward Jenner, descobridor de la vacuna de la verola.

A finals del segle XVIII, Edward Jenner, metge rural anglès que exercí tota la vida a Berkeley, al comptat de  Gloucester, va recollir el saber popular dels seus malalts que coneixien el fet que les lleteres que havien patit una pústula per contagi de la verola vacuna (cow pox) resultaven immunes a la temible verola humana, per més virulenta que fos l’epidèmia. Llavors inoculà, mitjançant escarificació, material procedent del nòdul d’una ordenyadora i reproduí la petita lesió local a un infant (variolització), demostrant que havia quedat immunitzat contra la verola. El descobriment de Jenner va constituir el primer episodi de vacunació i la verola va ser, dos segles més tard, la primera malaltia infecciosa eradicada (la declaració oficial de l’OMS data del 1979), gràcies a aquesta tècnica preventiva que adoptà el nom de vacuna (vaccina) per això.

El Dr Jenner va gaudir de l’èxit ràpid del seu descobriment (el 1805 Napoleó va ordenar vacunar tots els seus exercits), però també va haver de suportar les primeres crítiques contra les vacunes, tant des del punt de vista mèdic, on els seus oponents fèien èmfasi en els efectes secundaris i preconitzaven uns riscos per a la salut del tot inexistents, com des d’ambients no mèdics que alegaven objeccions morals i, fins i tot, religioses.

El rebuig inicial contra les vacunes
Durant els primers anys del segle XIX va proliferar tant la vacuna com la seva oposició, que arribà a influir al legislador britànic perquè la prohibís, l’any 1840. L’experiència ràpidament va demostrar l’error de la prohibició i, pasant d’un extrem a l’altre, tretze anys després es va instaurar l’obligatorietat de la vacunació a tot l’imperi i aquesta situació es va allargar fins que les pressions dels antivacunes, que van arribar a congregar més de 80.000 persones en una manifestació a Loucester el 1895, va obligar al govern britànic a admetre la llibertat d’objecció i la vacuna va deixar de ser obligatòria el 1898.

L’any següent, acollint-se al nou caràcter opcional, només un de cada tres reclutes britànics que anaven a sudàfrica a la Guerra dels Boers va acceptar la vacuna antitifoidea que els hi volia administrar la sanitat militar. Les conseqüències van ser catastròfiques, la febre tifoidea va causar més de 9.000 baixes en aquell contingent de tropes[2].

A finals del segle XIX, el moviment antivacunes va travessar l’Atlàntic i va quallar amb força als EEUU, on s’instauraren lligues antivacunes en moltes grans ciutats. A principis del segle XX, el moviment s’estén per tot el continent americà. El 1904 els cadets de Rio de Janeiro es van negar a vacunar-se de la verola i van esperonar una revolta popular (Revolta da Vacina[3]) contra la vacuna i contra altres disposicions obligatòries de la llei de salut pública promoguda per l’acreditat higienista Dr. Oswaldo Cruz.

Aldarulls de 1904 a Rio de Janeiro (Revolta da Vacina).
Aldarulls de 1904 a Rio de Janeiro (Revolta da Vacina).

Però durant el segle XX la vacunació va guanyant prestigi com a tècnica preventiva i amb el pas dels anys s’obtenen vacunes que aviat demostren la seva eficàcia davant moltes malalties infeccioses que fins aquell moment causaven estralls entre la població.

La vacunació a l’estat espanyol
A Espanya la vacunació antivariólica no esdevé obligatòria fins el 1921 i un decret de l’11 de novembre de 1943 estén l’obligatorietat a la vacuna antidiftèrica. La Ley de Bases de Sanidad de 1944 confirma aquestes dues vacunes obligatòries i afegeix, en cas d’epidèmia, les tífiques i paratífiques. Curiosament, mig any després que l’OMS declarés erradicada la verola, les corts espanyoles ratifiquen l’obligatorietat de la vacuna antivariòlica amb la Ley 22/1980, de 24 de abril, de Modificación de la Base IV de la Ley de Bases de la Sanidad, de 1944. El text, que parla molt poc a favor dels assessors sanitaris dels legisladors espanyols del moment, no ha estat explícitament derogat per cap altra disposició posterior, de manera que la vacuna antidiftèrica deu ser encara obligatòria, tot i que tothom cregui el contrari.

El 1959 s’instaura la vacuna antipolio, inicialment amb la Salk, inactivada i parenteral, fins el 1963 que es canvia per la Sabin, atenuada i oral. S’administra gratuïtament a la població més desafavorida fins que el 1965 es du a terme una campanya de vacunació generalitzada i massiva conjuntament amb la del tètanos i la de la tosferina (DTP). L’éxit de la campanya fa que s’estableixi de forma fixa, amb dues tandes anuals de primavera i tardor, obtenint-se aviat cobertures vacunals que altres païssos més desenvolupats encara no tenen.

El 1968 té lloc una prova pilot en 11 províncies amb la vacuna del xarampió, amb la cepa Beckenham, que proporciona una immunitat insuficient per la qual cosa es retira del mercat. El 1975 es reintrodueix, però amb la cepa Schwarz. A partir de 1985, la vacuna antixarampionosa amb l’esmentada cepa Schwarz o amb la d’Enders-Edmonstons (segons la marca) s’incorpora a la triple vírica, junt amb la de la parotiditis i la de la rubèola que es venia administrant des de 1982 en solitari, a les nenes d’onze any, per a dotar-les d’anticossos en l’edat fèrtil, en prevenció de la greu síndrome de rubèola fetal.

El 1975 s’implanta el primer calendari vacunal que, amb la transferència de competències a les autonomies i amb les diferents incorporacions de noves vacunes acaba diferint substancialment d’una comunitat a l’altra[4].

Durant els anys noranta s’incorporen al calendari les vacunes contra la Hepatitis B i l’hemòfilus Influenza tipus b (Hib) i, en adults de risc l’antipneumocòcica de 23 serotips de dosi única s’afegeix a l’antigripal anual.

En la primera dècada del nou segle apareixen les vacunes contra el meningococ C, el papilomavirus i la varicel·la, totes tres amb menys consens que les precedents i, posteriorment, les vacunes contra el rotavirus i l‘Hepatits A. Durant aquests anys es modifiquen també algunes pautes (antitetànica i antidíftero-tetànica en adults) i canvia la composició d’algunes vacunes clàssiques com l’antipolio que torna a la forma inactivada parenteral o l’antipertussis en què el nou compost acel·lular substitueix a la vacuna clàssica.

La vacuna antitosferínica clàssica, preparada amb bacteris sencers inactivats mitjançant un procediment gairebé inalterat des del seu descobriment l’any 1929, conferia una inmunitat acceptable després de la primovacunació amb tres dosis i els records pertinents, però era molt reactógena, resultant difícil d’assumir per a una societat benestant com l’actual, tan poc soferta i tan intolerant als efectes secundaris per petits que siguin. La freqüent reacció vacunal generava rebuig i l’abandonament de la pauta repercutia en la resta de vacunes associades.

La vacuna acel·lular, desenvolupada al Japó l’any 1981 i composta pel seu toxoide pertússic i per diferents antígens de la bordetella pertussis, especialment aquells que li confereixen adhesivitat als cilis de la mucosa respiratòria (fímbries, pertactina i hemaglutinina filamentosa), és molt menys reactiva, però també protegeix durant menys temps. A Espanya substitueix a l’anterior des de 1995 i, de llavors ençà, s’han anat detectant casos fins i tot entre poblacions ben vacunades, amb un doble pic d’incidència: En adolescents (la qual cosa justifica la seva revacunació tardana amb la combinada d’adults de baixa càrrega antigènica, tipus dTpa, com ja es fa en alguna Comunitat Autònoma[5]) i, sobretot, en menors d’un any, entre no vacunats i en nadons i lactants petits abans que els hi hagi fet efecte la primera dosi. La preocupació per aquest darrer col·lectiu, que són a mes els que acumulen el major nombre de casos greus i de mortals, ha fet que s’idein estratègies noves com la vacunació d’embarassades[6] (com es fa a Catalunya, no sense problemes per cert, per fallos ocasionals de subministre[7]), la vacunació de l’entorn familiar del nadó per evitar-li contagis o la vacunació just en el moment del naixement, com suggereixen alguns especialistes.

En un context internacional de reemergència epidemiològica[8], a Catalunya, en el quinqueni 2008-2012, s’han registrat 13 morts per tosferina, 9 d’ells lactants. Sembla que la vacuna acel·lular ofereix una protecció efímera (menys de la meitad dels vacunats persisteixen immunes als cinc anys de la darrera dosi) no confereix immunitat de grup i, provablement, facilita la selecció de cepes més resistents, de manera que és fàcil de preveure que serà en aquesta vacuna on veurem els propers canvis quant a pautes d’administració i calendaris sinó de composició.

Amb la conjugació de proteïnes de diferent procedència amb els polisacàrids capsulars s’obtenen respostes timodepenents eficients i duraderes en infants majors de dos mesos i la tècnica ha anat oferint vacunes conjugades contra bacteris encapsulats de diferents malalties prevalents. La primera vacuna conjugada que s’incorpora a la vacunació infantil és la de l’Haemophilus influenzae tipus b (Hib).

Posteriorment apareixen vacunes conjugades contra la Neisseria meningitidis C (MCC) i la conjugada heptavalent contra l’Streptococcus pneumoniae (VCP-7v) i, més recentment, la vacuna contra la Neisseria meningitidis B (MCB). La primera s’incorpora al calendari vacunal de totes les comunitats autònomes i actualment forma part de la vacuna hexavalent dels 2, 4 i 6 mesos de vida, però les altres dos, malgrat la recomanació favorable de l’Asociación Española de Pediatría[9], no gaudeixen del mateix suport institucional unànim.

L’antipneumocòcica conjugada no està en el calendari d’algunes Comunitats Autònomes (entre elles Catalunya) i, pel que fa a l’antimeningocòcia B[10], el ministeri l’ha declarat d’us exclusivament hospitalari, reservant-la per a casos d’epidèmia i per a nens amb la immunitat compromesa (anesplénia, dèficit de properdina i de factors del complement i tractaments immunosupressors).

La controvertida decisió ministerial, més vinculada amb una malentesa política d’igualtat low cost que a causes atribuïbles a la nova i cara vacuna MCB, obliga als pares espanyols que vulguin vacunar als seus fills d’acord amb les recomanacions de la societat científica, per prevenir-los contra el meningococ B (responsable del 67% de totes les malalties meningocóciques de l’estat espanyol, arribant al 77% en menors d’un any) a adquirir-la a Portugal, Gibraltar o Andorra.

Segona onada de rebuig internacional
El moviment antivacunes contemporani té, lamentablement, uns orígens vinculats a la própia professió mèdica, si bé deu la seva ràpida propagació als mitjans de comunicació.

A la segona meitat dels setanta va nèixer una nova onada d’oposició a les vacunes arran d’un informe publicat el 1974[11] de l’Hospital infantil del Great Ormond Street de Londres en què s’exposava que 36 nens havien sofert diferents afeccions neurològiques després de la vacunació anti pertussis amb DTP. La premsa sensacionalista es va fer resò i la BBC hi va fer documentals.

Tot seguit es va constituir l’associació de damnificats per les vacunes i va condir la desconfiança baixant les cobertures vacunals a tot el Regne Unit, la qual cosa va originar tres epidèmies seguides de tos ferina que van obligar al govern britànic a nomenar un comitè independent d’experts que avalués la seguretat de la DTP.

El comité va endegar un estudi retrospectiu investigant tots els nens amb malaltia neurològica del país entre els dos i els 36 mesos i va concloure que la vacunació amb DTP no s’associava amb un major risc de neuropatia. El dictamen favorable[12] del comitè va retornar la confiança entre la classe mèdica, però la premsa continuava fomentant els dubtes entre la població general, donant veu als professionals que seguien discrepant i a malalts (o familiars) que creien patir una complicació d‘alguna vacuna. Això no obstant, poc a poc es recondueix la situació i les taxes vacunals que havien arribat a baixar al 31% (des del 81% previ) es recuperen més que mai, superant el 90%, posant fi als brots epidémics de tosferina que s’havien produit[13].

Cartell del ministeri de sanitat britànic.
Cartell del ministeri de sanitat britànic.

Simultàniament l’associació de damnificats anava perdent totes les reclamacions judicials presentades per manca d’evidència.

Suècia, que havia suspés cautelarment l’administració sistemàtica de la vacuna de la tosferina entre 1979 i 1996, va registrar, en aquest periode, una mort a l’any per aquesta malaltia que arribà a afectar al 60% dels nens suecs abans dels 10 anys[14].

El 1982, quan ja no existeixen raons objectives per a la controvèrsia a Europa, als EEUU s’emet el documental “DPT: la ruleta de la vacuna”[15] que emfatitzava els possibles efectes secundaris de la vacunació i que va reproduir l’episodi britànic d’alarma social de la dècada anterior: creació d’associacions de suposats damnificats, allau de demandes contra les empreses fabricants, resposta del govern, avaluació de comitès d’experts, estudis de seguretat i eficàcia i acreditació explícita de la seguretat de la vacuna. Als EEUU no baixa tant la cobertura vacunal, però algunes indemnitzacions per sentències desfavorables, així com els costos en advocats i en acords prejudicials de les empreses productores els repercuteixen en la vacuna que puja de preu. Altres laboratoris obten per abandonar la fabricació d’un producte tan conflictiu.

El govern instaura un programa federal de compensació per danys vacunals (VICP, per les seves sigles en anglés) per establir sistemes de compensació per mort o danys atribuibles a les vacunes, que es finança amb un impost especial de 75 centaus de dólar sobre les vacunes comercialitzades. Des d’aleshores, les demandes contra els laboratoris han de ser vistes, préviament, per aquest organisme.

El 1998, un altre metge britànic d’origen canadenc, el Dr. Andrew Wakefield, revifa la polèmica contra les vacunes amb un article en la prestigiosa revista mèdica The  Lancet en què correlaciona l’aparició de trastorns de l’espectre autista amb l’enterocolitis[16] i la vacunació triple vírica, en una recopilació de 12 casos.

La comunitat mèdica va reaccionar amb escepticisme donada la insignificància de la mostra, però la notícia va causar alarma social i va mobilitzar els pares de nens autistes.

Posteriorment, molts estudis han anat desmentint aquesta associació i, en poc temps, s’acabà descobrint que el Dr. Wakefield havia rebut finançament de l’associació de demandants contra els fabricants de vacunes (representats per l’advocat Richard Barr) sense donar-ne compte ni a la revista, ni als seus col·laboradors, motiu pel qual, el 2004, els coautors de l’article es van desdir del seu contingut.

El 2009 es va saber, gràcies a un lloable treball de periodisme d’investigació de Brian Deer[17] (publicat a The Sunday Times) que Wakefield havia falsedat les dades. The Lancet va publicar una rectificació formal[18] i el 2010[19] va retirar dels seus arxius l’article del Dr. Wakefield, com si no s’hagués publicat mai. També s’ha sabut que l’esposa de Wakefield volia comercialitzar uns kids de diagnòstic de l’enterocolitis autística i suposades alternatives a la vacuna triple vírica.

Entre moltes altres institucions acadèmiques i professionals, el HNS del Regne Unit (2007)[20], el CDC dels EEUU (2010)[21] i la Biblioteca Cochrane[22] després d’una amplia revisió sistemàtica de la literatura mèdica mundial, van concloure que no hi havia cap evidència de correlació entre la vacuna triple vírica i l’autisme.

El 2010, el Consell Mèdic General britànic va expulsar a Andrew Wakefield fent constar totes les faltes deontològiques que havia comés i la falsificació fraudulenta del seu treball[23]. El 2011, en un article del British Medical Journal (BMJ), Brian Deer[24] revelava les dades originals sense processar de Wakefield on es demostrava que els nens de la seva investigació no patien cap procés inflamatori intestinal en contra del que havia escrit a The Lancet.

Entre tant, pares acompanyats pels seus fills autistes freqüentaven els reality shows de moltes televisions del continent reclamant justícia, els índex de cobertura vacunal  baixaven a tot Europa i, de forma inversament proporcional, augmentaven els casos de xarampió, mentre Wakefield es consolidava com el líder indiscutible del moviment antivacunes.

A Holanda, el 1999, la negativa a vacunar els seus fills d’un grup religiós provocà una epidèmia de xarampió que va afectar a gairebé 3.000 nens i es va saldar amb 68 hospitalitzacions i tres morts.

A Irlanda, l’any 2000, es produeix una epidèmia de xarampió a Dublín amb centenars d’afectats, requerint ingrés hospitalari més de cent infants, alguns a UCI, produint-se tres morts.

Als EEUU van popularitzar la lluita contra les vacunes, amb reiterades intervencions televisives, la model i actriu còmica Jenny McCarthy[25] (que tenia un fill autista) i la seva parella d’aquell moment, l’actor Jim Carrey. L’any 2007 van promoure una reclamació massiva en la que més de 5.000 pares de nens autistes van exigir al govern indemnitzacions per la vacunació triple vírica sistemàtica com a causant de la malaltia dels seus fills.

En el programa de màxima audiència dedicat a l’autisme, Larry King Live, del 2 d’ abril de 2008, Jenny McCarthy va declarar que el seu fill s’havia desenvolupat amb tota normalitat fins que li van administrar la triple vírica als 15 mesos.

Propaganda d’una organització antivacunes nord-americana.
Propaganda d’una organització antivacunes nord-americana.

En contrast amb l’èxit mediàtic, en àmbits professionals, el moviment antivacunes a EEUU només va prosperar entre una minoria d’especialistes de diferents modalitats de medicina alternativa. Entre ells el Dr. James Jeffrey Bradstreet, controvertit metge homeòpata, ex-predicador i pare d’un nen autista que, segons ell, deu la malaltia a la triple vírica que li van administrar als 15 mesos d’edat. La comunitat mèdica americana havia recriminat reiteradament al Jeff Bradstreet, però ell va continuar atribuint l’autisme als metalls presents a la vacuna triple vírica, com l’alumini o el mercuri del thiomersal, i va continuar preconitzant la teràpia quelant per guarir als nens autistes.

Aquest passat mes de juny, la FDA, autoritat sanitària americana, va realitzar un registre sense previ avís al consultori mèdic del Dr  Bradstreet a Buford (Georgia) i, pocs dies després va aparèixer mort amb un tret al pit, al comtat de Rutherford (Carolina del Nord), essent la hipòtesi més plausible pels forenses la del suïcidi[26].

Fins el 2008, el programa VICP abans esmentat va pagar més de 1.700 milions de dólars per satisfer 2.114 indemnitzacions per vacunes, però el febrer de 2009 un tribunal especial per a la revisió de les demandes per danys provocats per les vacunes, va concloure que els pares de nens autistes no tenien cap dret a compensació perquè no existia  relació demostrable entre cap component de cap vacuna i l’autisme[27].

Els tribunals de justícia dels diferents països han anat dirimint les reclamacions contra les vacunes de forma similar a com ho ha resolt el tribunal americà. A Espanya, la Sala de lo Contencioso Administrativo de la Audiencia Nacional va anar dictant, entre novembre de 2011 i febrer de 2012, fins a 34 sentències desestimatòries de les demandes interposades per les famílies d’afectats d’autisme contra el Ministeri de Sanitat.

Això no obstant, ni l’evidència científica ni les sentències han fet defallir als antivacunes que han anat cercant nous components expiatoris de les vacunes, diferents als estrictament antigènics.

Els primers culpabilitzats han estat els conservants com el Timerosal (o Thiomersal) que actualment només s’utilitza en els vials multidosi per adults per evitar contaminacions. Tot i que no hi ha cap evidència[28] de que el thiomersal hagi produït cap malaltia neurològica per acumulació en el sistema nerviós central, per analogia amb altres derivats mercurials tòxics que si s’acumulen (metilmeruri), s’ha exclòs de la vacunació infantil a Europa i a EEUU com a mesura genèrica de precaució. Però no ha quedat exclòs del tractat de limitació de mercurials, promogut per l’organització mediambiental internacional PNUMA, signat el 2013 per 147 països en vies de desenvolupament, que el seguiran utilitzant en els vials multidosi que utilitzen en les seves campanyes de vacunació, amb el vistiplau de l’OMS[29] i de l’ Acadèmia Americana de Pediatria.

Actualment no hi ha cap evidència científica de que la exposició al thiomersal sigui un factor de risc per l’autisme i, en canvi, la incidència d’aquesta malaltia ha seguit creixent en els països occidentals, d’ençà de la seva retirada de les vacunes infantils.

També s’ha volgut incriminar als adjuvants emprats per millorar la resposta immunògena. L’alumini present en algunes vacunes, tot i que a dosis ínfimes, ha estat relacionat amb miofascitis macrofàgica assimptomàtica i se’l vincula amb l’envermelliment i picor en el punt d’injecció o, fins i tot, amb alguna reacció febril moderada, però el col·lectiu antivacunes li atribueix un gran nombre de malalties neurològiques que alguns, com el Dr  Bradstreet, proposen resoldre amb l’esmentada teràpia quelant.

Un altre coadjuvant natural, l’escualé, emulsionant present en el fetge dels taurons i altres peixos cartilaginosos, va adquirir mala fama a l’atribuir-se-li l’anomenada síndrome de la Guerra del Golf[30], que apareixia en soldats americans vacunats contra el carboncle (àntrax en la terminologia anglosaxona). Tot i que estudis posteriors no van detectar cap diferència entre els soldats i els civils que van participar en aquella guerra (que havien rebut la mateixa vacuna, però sense adjuvant), l’escualé segueix prohibit als EEUU.

L’any 2011, la Doctora Ellen Wright Clayton de la Universitat Vanderbilt de Nashville va liderar un grup de treball promogut pel Department of Health and Human Services dels EEUU que va analitzar les 8 vacunes més freqüents dels calendaris vacunals infantils, recopilant més de 1.000 estudis. La metananàlisi, titulada “Efectes adversos de les vacunes: evidència i causalitat”[31], va concloure que les vacunes són segures i només produeixen efectes secundaris lleus.

El moviment antivacunes ha anat guanyant adeptes i ha acabat constituint un auténtic problema de salut pública com reconeixen molts governs del món i la própia OMS, que edita informes periódicament per contrarrestar els efectes del proselitisme del moviment sobre la població general. Darrerament va elaborar un decàleg[32] de fàcil lectura per combatre els 10 tòpics més difosos pels antivacunes.

Il·lustració d'una publicació de la Societat londinenca per a l'Abolició de la Vacunació Abligatòria. Mitjans de 1880.
Il·lustració d’una publicació de la Societat londinenca per a l’Abolició de la Vacunació Abligatòria. Mitjans de la dècada de 1880.

Estat actual del moviment antivacunes a Catalunya i a Espanya
Qualsevol nova vacuna que apareix al mercat  compta de seguida amb l’oposició dels grups antivacunes que segueixen amatents a la denúncia de qualsevol efecte secundari en qualsevol lloc del món i qualsevol símptoma aparegut després d’una vacunació s’atribueix a la immunització. La presumpció d’innocència no existeix per les vacunes. L’evidència científica ha d’anar sempre per darrera, desmuntant els mites i desmentint imputacions de causalitat.

La sospita d’un possible secundarisme vacunal sol tenir àmplia cobertura informativa, però l’estudi que desmenteix la vinculació no mereix cap atenció pels mitjans. És per això que les reticències solen arrelar en els sectors menys il·lustrats de la societat, però a vegades arriben a convèncer a representants d’entitats que no pertanyen al moviment i de les que s’espera una certa capacitat crítica en front el sensacionalisme periodístic o la propaganda dels col·lectius antivacunes.

L’any 2009 la presidenta de l’associació ‘El defensor del Paciente’ es va adreçar al ministeri de sanitat per demanar la retirada de la vacuna contra el VPH, pels efectes secundaris que produïa. Un estudi de revisió d’històries de la Kaiser Permanente Vaccine Study, d’Oakland, publicat a Archives of Pediatrics and Adolescent Medicine el 2012, que va supervisar 190.000 dones vacunades i les urgències i ingressos que havien generat després de la vacuna, concloïa que amb la vacuna antipapiloma només s’havien registrat reaccions locals i alguna lipotímia postvacunal sense transcendència, però continua existint desconfiança contra aquesta vacuna.

És llarguíssima la llista de malalties atribuïdes a diferents vacunes: esclerosi múltiple atribuïda a vacuna antipapiloma humà i antihepatitis B, síndrome de Guillain-Barré associada a vacunes antigripals, narcolèpsia vinculada a vacuna antipandèmica A(H1N1), invaginació intestinal deguda a la vacuna del rotavirus, malformacions fetals, prematuritat i avortaments vinculats a diferents vacunes i adjuvants i molts altres processos que van des de la mort sobtada del nadó fins a l’encefalopatia espongiforme bovina, sense oblidar al·lèrgies, malalties autoimmunes, epilèpsia, esquizofrènia, limfomes, etc.

De vegades els argumentaris dels antivacunes es fonamenten en conceptes eteris de difícil justificació com el de la sobrecàrrega immunològica, induïda no per cap vacuna en concret, sinó per totes elles en conjunt (l’esgotament de defenses produït per la sobrevacunació, en termes més usuals pel col·lectiu).[33]

Conceptes com aquest[34], expressats en termes planers i fàcils d’entendre[35], calen amb facilitat entre els fascinats per la medicina alternativa i els que tenen fe en les diferents formes de medicina fantàstica i acientífica, influïts per “veus autoritzades”, de les que abunden en els mitjans de comunicació, de naturòpates, sanadors i “curanderos” de tota mena que sovint s’afegeixen al moviment amb entusiasme.

Aquests argumentaris que utilitzen per al blindatge contra l’evidència científica resulten eficaços per si mateixos en el reclutament de nous adeptes entre col·lectius desconfiats i decebuts amb el sistema polític en general, amb certa propensió conspiranoide[36]. Sostenir que les evidències científiques no són certes perquè la indústria farmacèutica té comprats tots els investigadors i que els governs de tot el món falsegen les dades per ocultar la realitat de la nocivitat de les vacunes en una mena de conxorxa internacional que només ells han descobert, pot semblar d’una ingenuïtat gairebé naïf, però que hi ha qui s’ho creu.

No podrem acabar d’entendre la perseverança del moviment antivacunes sense tenir en compte el seu rerafons econòmic. Els productes alternatius i el kid diagnòstic de l’enterocolitis autística dels Wakefield o la teràpia quelant de Bradstreet són exemples de negocis muntats al voltant d’aquest moviment antivacunes. També s’hi aixopluguen col·lectius d’afectats que cerquen indemnitzacions, advocats que facturen honoraris (alguns alberguen en els seus despatxos les associacions de damnificats que representen), premsa sensacionalista que guanya audiència, metges alternatius que incrementen la clientela, autors que venen llibres i associacions que guanyen inscripcions a cursos i congressos.

A l’estat espanyol s’han anat alçant veus d’alarma denunciant la seva perillositat i hi ha periodistes que han intentat fer una valoració del nivell d’implantació social d’aquest corrent ideològic. Molt recentment, El País[37] va encarregar un estudi al Instituto de Ingeniería del Conocimiento (IIC) de la Universidad Autónoma de Madrid perquè seguís les xarxes socials de tot l’estat, durant 20 dies. Es van analitzar 5.237 misatges de Twitter, Facebook, Instagram, blogs i foros de tota mena, arribant a la conclusió que, a diferència del que passa en altres països, la màxima activitat cibernètica la promouen els provacunes, donant arguments i intentant convèncer als antivacunes.

A Espanya la majoria d’entitats d’afectats[38] es troben a l’entorn d’un bufet madrileny que s’ha especialitzat en aquest tipus de demandes i que té el punt de mira posat en la indústria farmacèutica. Són, doncs, poc proclius al proselitisme i centren la seva activitat en la reclamació judicial.

A Catalunya, en cavi, tenim entitats molt més ideologitzades que orienten la seva beligerància no contra el laboratori productor de vacunes sinó contra el facultatiu que les prescriu, al que consideren un pobre ignorant, víctima de la conxorxa internacional quan no cómplice interessat de l’omertà que contribueix a silenciar i amagar els danys de la vacunació. Aquestes entitats fomenten, entre els seus associats, l’exigència al metge d’un compromís escrit (el formulari es pot descarregar d’una pàgina web)[39] en què asseguri ser coneixedor de tots els possibles efectes indesitjables i contraindicacions de les vacunes que prescriu o administra, i de tots els seus components, com a garantia que no es produirà cap efecte secundari.

Tret de dignes excepcions[40], a Catalunya, tot i albergar els ideòlegs del moviment antivacunes, no se’ls hi havia concedit gaire importància fins la mort per diftèria d’un nen olotí el passat 27 de juny, que ha conmocionat la societat catalana i ens ha fet veure a tots l’autèntica dimensió de l’amenaça i més encara en veure que, després del luctuòs succés, en lloc de retractar-se[41], es reafirmen en les seves tesis[42].

El Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), que en altres èpoques havia estat molt tolerant amb aquest moviment, donant fins i tot pàbul a les seves teories des del propi butlletí col·legial[43], d’ençà del cas del nen d’Olot, ha canviat radicalment de postura, i ha endegat una encertada campanya publicitària per fomentar la confiança de la gent en les vacunes. Alhora es compromet públicament a sancionar els metges que actuïn contra els fonaments esencials de la deontològia[44] i contra l’evidència científica.

Cal, però, que demanem als col·legis que no es limitin a perseguir professionals amb interessos ocults i actituds deontològicament reprovables dels seus col·legiats. Cal mantenir als professionals constantment actualitzats en un àmbit tan canviant i formar-los permanentment per poder contrarestar la desinformació generada per aquests col·lectius perniciosos. Programes en constant revisió, com el del Comitè Assessor de vacunes de l’Asociación Española de Pediatria[45], constitueixen un exemple a seguir en el terreny de la formació mèdica continuada que haurien d’oferir els col·legis en aquest camp del coneixement mèdic.

Cal demanar també als col·legis i a les empreses proveïdores de serveis que reforcin al metge davant la beligerància d’algunes d’aquestes entitats antivacunes i que li ofereixin instruments de fàcil accessibilitat (com el que promou l’Acadèmia Americana de Pediatria[46], per exemple) i pautes clares d’actuació davant la negativa dels pares a vacunar els seus fills.

Finalment, cal que exigim també a l’Administració pública programes regulars i periòdics d’educació sanitària en matèria de vacunes per combatre la desinformació promoguda per aquests col·lectius que tants dubtes ocasiona a la població, així com campanyes de sensibilització a la premsa general perquè prenguin consciència de la trascendència en salut pública de les seves informacions.

Bibliografia

[1] El nen d’Olot afectat de diftèria s’ha mort aquesta matinada. Vilaweb 27 de juny de 2015
http ://www.vilaweb.cat/noticia/4402914/20150627/nen-dolot-afectat-difteria-mort-matinada.html

[2] Wolfe RM, Sharpe LK. Anti-vaccinationists past and present. BMJ. 2002d; 325: 430-432

[3] Revolta da Vacina – resumo, causas . Història do Brasil.net http://www.historiadobrasil.net/resumos/revolta_da_vacina.htm

[4] Calendarios de vacunación españoles Asociación Española de Pediatría de Atención Primaria https://www.aepap.org/vacunas/calendarios-espanoles

[5] Calendario de vacunación del Principado de Asturias http://www.asturias.es/Astursalud/Ficheros/AS_Salud%20Publica/AS_Prevencion/Vacunas%202015/cartelVacunas2015_WEB.pdf

[6] Vacunació de les dones embarassades contra la tos ferina a Catalunya. Programa de vacunacions. Generalitat de Catalunya http://canalsalut.gencat.cat/web/.content/home_canal_salut/professionals/temes_de_salut/vacunacions/documents/arxius/vac_tos_ferina_embarassades_170114.pdf

[7] Dificultades en la vacunación de las embarazadas frente a la tosferina. Asociació Española de Pediatria. http://vacunasaep.org/profesionales/noticias/dificultades-vacunacion-embarazadas-de-tosferina

[8] Campins M, et al. Tos ferina en Espa˜na. Situación epidemiológica y estrategias de prevención y control. Recomendaciones del Grupo de Trabajo de Tos ferina. Enferm Infecc Microbiol Clin. 2013. http://dx.doi.org/10.1016/j.eimc.2012.12.011

[9] Vacunación frente al meningococo B. Recomendaciones del Comité Asesor de Vacunas de la Asociación Española de Pediatría http://vacunasaep.org/documentos/vacunacion-meningococo-b-recomendaciones-cav-aep

[10] AEMPS: Informe Bexsero
http://www.aemps.gob.es/medicamentosUsoHumano/vacunas/infoUtilTerapeutica/docs/infUtilTerap_Bexsero.pdf

[11] Kulenkampff M, Schwartzman JS, Wilson J. Neurological complications of pertussis inoculation. Arch Dis Child. 1974;49:46-49

[12] Miller DL, Ross EM. National childhood encephalopathy study: An interim report. Br Med J. 1978;2:992–993.

[13] Gangarosa EJ, Galazka AM, Wolfe CR et al. (1998). «Impact of anti-vaccine movements on pertussis control: the untold story». Lancet 351 (9099): 356–61

[14] Allen A (2002). «Bucking the herd». The Atlantic 290 (2): 40–2.

[15] Seth Mnookin. The whole cell pertussis vaccine, media malpractice, and the long-term effects of avoiding difficult conversations. http://blogs.plos.org/thepanicvirus/2012/09/13/the-whole-cell-pertussis-vaccine-media-malpractice-and-the-long-term-effects-of-avoiding-difficult-conversations/

[16] Wakefield A, Murch S, Anthony A et al. (1998). «Ileal-lymphoid-nodular hyperplasia, non-specific colitis, and pervasive developmental disorder in children». Lancet 351 (9103): 637–41.

[17] Deer B «MMR doctor Andrew Wakefield fixed data on autism». Sunday Times 8 de febrer de 2009.

[18] Murch SH, Anthony A, Casson DH et al. (2004). «Retraction of an interpretation». Lancet 363 (9411): 750

[19] Retirado el estudio que asoció vacunas y autismo. El País 4 de febrero de 2010. http://elpais.com/diario/2010/02/04/sociedad/1265238006_850215.html

[20] MMR Fact Sheet, from the United Kingdom National Health Service. Accessed June 13, 2007

[21] «Concerns about autism». Centers for Disease Control and Prevention. 15 de gener de 2010.

[22] Demicheli V, Rivetti A, Debalini MG, Di Pietrantonj C (2012). “Las vacunas contra sarampión, las paperas y la rubeola en niños” Cochrane Database Syst Rev 2

[23] Geboes K (2011). «Commentary: I see no convincing evidence of ‘enterocolitis,’ ‘colitis,’ or a ‘unique disease process’». BMJ 343: 990

[24] Deer B (2011). «Pathology reports solve ‘new bowel disease’ riddle». BMJ 343: 984

[25] Q&A. Jenny McCarthy on Autism and Vaccines. By Jeffrey Kluger Wednesday, Apr. 01, 2009  http://content.time.com/time/health/article/0,8599,1888718,00.html

[26] Joshua Sharpe (June 26, 2015). «Controversial autism researcher, Jeff Bradstreet, commits suicide after FDA raid in Buford, authorities say». Gwinnett Daily Post. Consultat el 28 d’agost de 2015 http://www.gwinnettdailypost.com/news/2015/jun/25/controversial-autism-researcher-jeff-bradstreet/

[27] Vaccine court and autism: «Vaccine didn’t cause autism, court rules». CNN. 12 de febrer de 2009

[28] Institute of Medicine (IOM). Immunization safety review: Thimerosal – containing vaccines and neurodevelopmental disorders. Washington, DC: National Academies Press; 2001

[29] El tiomersal y las vacunas: preguntas y respuestas. Informe OMS juliol 2006
http://www.who.int/vaccine_safety/committee/topics/thiomersal/questions/es/

[30] Asa, P. B., Cao, Y. & Garry, R. F. (2000). «Antibodies to squalene in Gulf War Syndrome». Experimental and Molecular Pathology 68 (1): 55–64

[31]Adverse Effects of Vaccines: Evidence and Causality. August 25, 2011 EW Clayton, E Rusch, A Ford, K Stratton – 2012  http://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK190034/

[32] ¿Cuáles son algunos de los mitos – y hechos – sobre la vacunación? Informe OMS
http://www.who.int/features/qa/84/en/

[33] «’Combined vaccines are like a sudden onslaught to the body’s immune system’: parental concerns about vaccine ‘overload’ and ‘immune-vulnerability’». Vaccine 24 (20): 4321–7

[34] «Rise in popularity of complementary and alternative medicine: reasons and consequences for vaccination». Vaccine 20 (Suppl 1): S89–93>

[35] Los peligros de la Vacunación (con Xavier Uriarte) Canal: Vox FM Radio. Publicado en el Podcast La Clave Oculta, en Salud, hogar y consumo  http://www.ivoox.com/peligros-vacunacion-con-xavier-uriarte-audios-mp3_rf_362663_1.html

[36] Vacunaciones sistemáticas en cuestión. ¿Son realmente necesarias? Juan Manuel Marín Olmos.
http://www.icariaeditorial.com/libros.php?id=602

[37] Pablo Linde. Guerra de movimientos pro y antivacunas en las redes sociales. El País 27.06.2015
http://elpais.com/elpais/2015/06/02/planeta_futuro/1433262146_575760.html

[38] Asociación de Afectados por Vacunas http://www.afectadosxvacunas.org/

[39] Si te recomiendan y obligan a vacunarte, que el médico te firme esto… Asociación para vencer el Autismo y el T.G.D. http://www.autismoava.org/vacunas/si-te-recomiendan-y-obligan-vacunarte

[40] Carlos González: En defensa de las vacunas. Protege la salud de tu hijo. 2011
http://www.casadellibro.com/libro-en-defensa-de-las-vacunas-protege-la-salud-de-tu-hijo/9788484609469/1815546

[41]El cas del nen d’Olot amb diftèria. Vacunación Libre. http://www.vacunacionlibre.org/nova/wp-content/uploads/2015/06/difteria-cas-del-nen-olot.pdf

[42] Difteria. La postura de la Liga por la Libertad de Vacunación: Asociación Vida Sana
http://vidasana.org/noticias/difteria-la-postura-de-la-liga-por-la-libertad-de-vacunacion

[43] Opinió del Dr. Juan Manuel Marín Olmos contra la vacunació obligatòria. Servei d’Informació Col·legial COMB- Núm. 103 – maig-juliol 2002
http://www.comb.cat/cat/actualitat/publicacions/sic/sic104/sic04.htm

[44] Nota de la Comissió de Deontologia del COMB sobre l’actitud antivacunació d’alguns professionals.
http://www.comb.cat/cat/actualitat/noticies/noticies_fitxa.aspx?Id=3UbCkQ5ZWCVX3yVv7uSznQ%3d%3d

[45] Manual de vacunas en linea de l’AEP
http://vacunasaep.org/documentos/manual/cap-30

[46] Decision to Not Vaccinate My Child. Immunization Action Coalition.  http://www.immunize.org/catg.d/p4059.pdf

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s