Comín: els 10 manaments

Antoni_Comin
Antoni Comín (Barcelona, 1971), llicenciat en filosofia i ciències polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha aterrat al Departament de Salut –la cartera que gestiona més pressupost de la Generalitat– amb dos objectius principals: revertir les privatitzacions sanitàries i reduir les llistes d’espera de l’atenció especialitzada i proves diagnòstiques. Així ho va anunciar en assumir el càrrec de conseller de Salut el 14 de gener passat.

Però damunt la taula, Comín té un llast molt més pesat que haurà d’intentar alleugerir durant els 18 mesos (inicialment previstos) de legislatura. Amb un personal sanitari indignat, decebut, sobrecarregat i retallat per tots els costats, el nou conseller –el primer que no és metge des de la recuperació de la democràcia– haurà de superar la política de bones intencions i començar a treballar per recuperar les constants vitals d’un sistema sanitari gairebé noquejat per l’austeritat.

Al meu entendre, aquest procés de rescat sanitari ha de pivotar al voltant de 10 punts que són irrenunciables per a la professió mèdica:

  1. Finançament necessari
  • El primer que s’ha de plantejar el nou Govern és la necessitat d’aconseguir el finançament que la sanitat catalana mai no ha tingut, ja que ha acumulat dèficits des del primer exercici, quan l’any 1981 la Generalitat va acceptar les primeres transferències de l’Estat.
  • Segons dades del Ministeri de Sanitat corresponents al 2013 (últim any disponible), Catalunya inverteix el 4,7% del seu PIB en sanitat, mentre que Espanya en destina el 5,4%. Totes dues xifres s’allunyen de la mitjana de l’Europa dels Quinze, que és del 7,5%, i de la majoria de països amb un nivell de renda similar al nostre, els quals passen del 7%.
  • La legislatura ha arrencat amb uns pressupostos prorrogats que destinen al Departament Salut un total de 8.466,99 milions d’euros (un 14,3% menys del que es destinava abans de les retallades, l’any 2010), la qual cosa representa que Catalunya inverteix en sanitat pública 1.120 euros per habitant, uns dels capitatius més baixos de l’Estat –la mitjana espanyola va ser de 1.205 euros per habitant l’any 2015– que ens situa a nivells de 2006. Ara bé, si tenim en compte l’encariment exponencial dels nous tractaments i procediments diagnòstics i terapèutics, l’envelliment progressiu de la població i el constant increment de la demanda que això comporta, sense oblidar-nos de l’increment de l’IVA sanitari, es fa difícil entendre com es pot seguir destinant el mateix que una dècada enrere.
  • Mentre aquest augment de finançament no sigui possible, cal dimensionar l’oferta de serveis al recursos disponibles, prioritzant els més essencials, i deixar de sustentar la sostenibilitat del sistema en els sous mèdics més baixos d’Europa.
  • S’ha de prioritzar la cartera de serveis i el seu finançament, d’acord amb la transcendència sanitària del recurs terapèutic o assistencial i no incloure nous recursos sense la provisió econòmica pertinent.
  1. Evitar el malbaratament i el parasitisme de les partides incontrolables
  • Cal establir pressupostos finalistes que evitin el parasitisme de les partides més difícilment controlables sobre les més estables i reconduir algunes polítiques implantades aquests darrers anys que estan afavorint el transvasament de recursos des de l’hospital petit a l’hospital gran o des de l’atenció primària a l’atenció hospitalària. Les noves fórmules de pagament capitatiu territorialitzat que volia establir l’anterior Govern podien afavorir aquest parasitisme de recursos econòmics.
  • En aquesta mateixa línia i pel mateix motiu és imprescindible que la partida de farmàcia hospitalària de dispensació ambulatòria (uns 631 milions d’euros) surti dels pressupostos de l’hospital i s’incorpori a la partida general de farmàcia que és on li pertoca estar.
  • Són necessaris uns pressupostos realistes per a la despesa farmacèutica i evitar així l’absurd engany que es repeteix any rere any de tenir una partida que s’exhaureix abans d’acabar l’estiu. Sense anar més lluny, al 2015 es van pressupostar 958 milions d’euros per a despesa de farmàcia, quan se sabia que la despesa real de 2014 havia estat de 1.343 milions.
  • S’ha de millorar en eficiència i evitar malbarataments. El model sanitari català pateix una hipertròfia estructural, gerencial i de comandaments que consumeix recursos indispensables per a l’assistència. Cal simplificar-lo i fusionar les empreses públiques i consorcis (EPiC) en una única empresa pública, reduint d’aquesta manera complexitat i costos.
  • El Servei Català de la Salut (CatSalut) compta amb 14 càrrecs d’alta direcció (a més del seu director), 12 comandaments superiors i 41 comandaments ordinaris i càrrecs intermedis per a les set regions sanitàries i 29 sectors sanitaris amb què s’estructura.
  • Per a gestionar els 69 hospitals d’aguts i les 369 àrees bàsiques de salut (ABS), l’actual model assistencial català, derivat de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), necessita, al marge de les empreses concertades de titularitat privada, 10 empreses públiques i 12 consorcis. Tots ells nodrits d’una àmplia i, a vegades, complexa estructura de comandaments, amb múltiples càrrecs que, a diferència dels professionals assistencials, no tenen cap greuge salarial respecte als seus col·legues de l’Estat. En contra de la Llei d’acompanyament dels pressupostos de 2014 que establia que el topall salarial dels directius públics seria el d’un conseller, el pressupost actual consent que 9 gerents sanitaris cobrin més que el conseller de Salut i un d’ells, fins i tot, més que el president de la Generalitat.
  1. Restitució salarial del metge
  • Des d’abans de les retallades, el model sanitari català fonamentava la seva sostenibilitat en uns sous mèdics baixos, però d’ençà de 2010, la pèrdua salarial del metge català situa aquest professional en una situació escandalosa.
  • A Catalunya, el metge percep aproximadament 4.500 euros anuals menys que la mitjana espanyola i només té per darrera seu el sou del metge andalús i balear. Aquesta diferència s’accentua en el metge jove, fet que genera, per primera vegada i en contra de la secular atracció que exercia Catalunya sobre la resta de l’Estat, un saldo migratori negatiu amb una notable fuga de talent.
  • Les promeses de restitució salarial han estat reiterades, però, en canvi, la sanitat catalana continua sent l’últim reducte de retallades salarials del sector públic a Catalunya. Aquest 2015, quan han desaparegut les retallades addicionals de la Generalitat en totes les nòmines dels treballadors públics, els professionals de la salut continuen amb la retribució per productivitat variable reduïda a la meitat i, fins i tot, han sorgit noves retallades a través del nou conveni del Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya, SISCAT (jornada anual discriminatòria per als facultatius que amb 1.688 hores segueix sent la més llarga de tot l’Estat, congelació del nivell D de carrera professional… ) o de la llei d’acompanyament pressupostària (limitacions als nous trams de carrera professional i als antics triennis dels metges de l’ICS).
  • Resulta imprescindible, doncs, que el nou Govern es fixi com a prioritat la recuperació salarial del metge, com a mínim, als nivells de 2010 i concebi el desacatament de les sentències judicials sobre el preu de l’hora de guàrdia per part de les empreses de la sanitat concertada com una murriada indigna de centres que depenen de la Generalitat (en el cas de les EPiC de forma directa).
  1. Política d’incentius ètica i orientada al foment de la qualitat assistencial i la racionalització de la despesa 
  • Cal reconduir l’actual règim d’incentius i reorientar-lo cap a la qualitat assistencial i la racionalització de la despesa, suprimint els incentius que fomentin merament l’estalvi, sense tenir en compte les repercussions assistencials. També cal eliminar aquells incentius que impliquin plantejaments deontològicament reprovables. Els objectius han de ser assolibles, mesurables, vinculats a l’activitat professional pròpia (no de tercers) i negociats.
  • S’ha de deslligar la retribució de l’incentiu vinculat a la situació econòmica de l’empresa, ja que es tracta d’un mèrit que assoleix el professional amb el seu treball clínic, independentment de l’equilibri pressupostari del centre on treballa. Aquest darrer aspecte és responsabilitat dels gestors que, per cert, ja gaudeixen dels seus incentius diferenciats. Tal com es reconeix la direcció per objectius (DPO) en el conveni de la sanitat concertada, és un romanent a disposició del gerent que pot fer-lo servir per incomplir l’equilibri pressupostari de la seva empresa, si destina aquesta partida econòmica a equipaments, amortitzacions o altres necessitats. Amb aquest incompliment, el gerent té la coartada perfecte per no pagar la DPO als professionals, de manera que les millores en el centre les acaben finançant els empleats amb el complement retributiu que deixen de percebre.
  1. Eradicació de la precarietat laboral del metge 
  • Una altra de les promeses més flagrantment incomplertes per l’anterior Govern ha estat l’aplantillament dels metges amb contracte en precari. La concatenació indefinida de contractes eventuals de curta durada és una pràctica, no només il·legal, sinó indecent per a una administració pública que s’hauria de proposar no tenir ni un sol cas amb aquestes característiques. El que no se li permetria a cap empresari, no es pot tolerar a l’Administració.
  • Segons dades del Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH) de l’ICS de 2014 –últim any del qual s’han publicat dades–, dels 8.921 facultatius que treballen a l’empresa, 5.920 són fixos i 3.001 interins o eventuals. Un 33,6% de la plantilla és, doncs, eventual. Xifra que no té parangó en cap altre àmbit de l’Administració pública. A més, aquestes dades corresponen a equivalents de jornada completa, és a dir, si es compten treballadors reals la xifra seria molt superior, ja que els contractes a temps parcial (jornada no completa) abunden en aquest col·lectiu de metges interins i eventuals.

Boi_Ruiz_Antoni_Comin

  1. Recuperació de plantilles mèdiques 
  • Tot i no disposar de dades globals del SISCAT, de ben segur que la progressió (descendent) de les plantilles mèdiques segueix una evolució paral·lela a les de l’ICS, on en els darrers cinc anys han desaparegut més d’un miler de places de metge, la immensa majoria de l’atenció primària.
  • Aquest fet i la pràctica desaparició de substituts per absència del titular, comporta la saturació de les consultes, la disminució del temps assistencial i una sobrecàrrega laboral que comença a ser insuportable, com ho demostren les enquestes de satisfacció laboral i de burnout realitzades entre els metges d’atenció primària.
  • Per tant, cal aturar la davallada i invertir la tendència, recuperant les plantilles mèdiques de primària i d’hospitals, tant de l’ICS com de la xarxa sanitària concertada.
  1. Aturar el transvasament de competències mèdiques a altres estaments professionals
  • El Govern no pot resoldre la falta de metges transferint competències mèdiques a altres professionals. S’han de desactivar les fórmules assistencials low cost i els entorns públics de “medicina sense metges” que només persegueixen l’abaratiment de costos.
  1. Participació del metge en tots els nivells de gestió i de govern de les empreses sanitàries
  • Les empreses sanitàries són organitzacions molt tecnificades, en costant renovació, que no poden gestionar-se sense tenir en compte l’opinió dels professionals, la participació dels quals és imprescindible en la presa de decisions. Cal incorporar el coneixement mèdic i els seus representants democràticament escollits a tots els nivells de gestió i govern de les empreses i institucions sanitàries.
  1. Conveni mèdic
  • L’altra gran promesa no complerta per l’anterior conseller de Salut, Boi Ruiz, ha estat l’anhelat conveni mèdic que reguli les condicions laborals i professionals del metge en un marc negociador propi. Quan més del 80% de l’assistència i del pressupost depèn directament del Departament de Salut, no s’explica que, si realment es considera positiva l’existència d’un marc regulador propi del metge, diferenciat de la resta de treballadors sanitaris, per a la negociació de les seves condicions de treball i per a l’ordenació específica de les seves peculiaritats professionals, l’Administració no sigui capaç d’instaurar reformes legislatives que el facin possible.
  • Que el metge no tingui aquest marc regulador propi, és una anomalia en el si de la comunitat europea que una Catalunya moderna no pot obviar.
  • Cal, així mateix, recuperar el Consell de la Professió Mèdica de Catalunya, definint les seves competències assessores i el caràcter vinculant de les seves decisions.
  1. Evitar les privatitzacions i externalitzacions
  • El nou Govern ha de preservar el sistema públic, blindar-lo davant la voracitat de l’ànim de lucre i aturar el desmantellament de l’ICS que havia endegat l’anterior executiu.

En definitiva, no són poques les tasques que la professió mèdica li demana al conseller de Salut. Tant de bo Comín posi fil a l’agulla i aprofiti els seus estudis superiors de piano i teoria musical a l’Escola de Música de Barcelona per escriure una partitura sanitària que soni bé. De tot se’n pot treure profit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s